El passat 7 d'Octubre, s'intentava entrar en l'edifici de la Direcció General de Serveis Penitenciaris de la Generalitat, sense que ningú ens avisés de l'hipotètic perill que podia suposar estar allí. Fins i tot, a les persones que van entrar, ningú els va aclarir que pel que sembla havia una amenaça de bomba, com si haguéssim anat nosaltres, lliure i conscientment, a immolar-nos allí. Res més lluny de la realitat.
Ens van explicar que la Consellera Montserrat Tura i el Director General de Serveis Penitenciaris, van triar reunir-se en un lloc, que probablement consideraven el més segur, mentre que a les persones que treballaven en les oficines i a les que esperaven en el vestíbul i en el carrer, ens van deixar a la nostra sort i a l'espera que no ocorregués cap fatalitat.
Aquesta manera de menysprear la integritat física i les vides alienes, és pel que sembla bastant habitual en les actituds dels gestors de l'administració de la justícia i la institució penitenciària; encara que després ells facin tot el possible per a desmentir-lo i encobrir-lo insistentment.
Fa ja uns quants anys, des de diferents organitzacions, vam denunciar la infame influència de certs sectors de carcellers reaccionaris, que manifestaven les seves preferències, no només per l'aplicació de mà dura (maltractaments, tortures i tota mena de perversions físiques i psicològiques), sinó també per mostrar-se partidaris de la pena de mort per a alguns casos, deien. No ens enganyem, quan les administracions de justícia i penitenciària, asseguren que s'aproven mesures per a la seva aplicació a algun grup concret, en realitat, se li apliquen a tots..., menys als que sempre gaudeixen de privilegis.
Això és el que sembla que ens recorda el Cap de Relacions Institucionals, Pius Fransoy, quan ens comenten que afirma que, "a l'Amadeu se li està donant el mateix tracte que a qualsevol altre pres..." Entenc que es refereix al tracte de qui han estat privats de tot tipus de drets. "Pensem en l'Amadeu tots els dies...", sembla ser que va explicar aquest responsable al grup de persones amb les que va parlar.
Sí, estic segur que és cert. No em cap el menor dubte que estan molt preocupats per l'Amadeu. Una preocupació que, no sé molt bé per què, em recorda al menyspreable sentiment de sed de sang de la justícia que reclamen aquests carcellers del país de les llibertats, i que apliquen la pena de mort.
Sí, i no crec que exageri. Si m'ajudeu, intentaré explicar-lo.
Quan a un condemnat o condemnada a la pena cabdal, ho mantenen uns quants llargs anys aïllat en el corredor de la mort, en una asèptica espera agónica fins al moment definitiu en el que perdran la vida i entraran a formar part del macabre espectacle de l'execució pública; intenten preservar-lo amb vida, procurant-li totes les cures mèdiques que li van negar quan estava lliure. Aquesta preocupació per la seva salut, no és molt distinta de la preocupació que els responsables de les institucions de la justícia i penitenciària catalanes puguin tenir per l'Amadeu. Una preocupació que s'encarrega de mantenir amb vida al pres (encara que no viu), i reanimar-lo si cal, per a què arribi conscient fins al moment en el que els insensibles botxins de les institucions, decideixin arravassar-li la vida.
Veieu per què entenc que l'Amadeu els pugui preocupar tots els dies?. L'esforç per mantenir-li la vida, encara que no estigui viu, és moltíssim major que el de donar-li la llibertat que li correspon.
Andrew L.
